Web turística en 5 idiomes sense plugins: el que he après

La meva web funciona en cinc idiomes — espanyol, anglès, francès, català i italià — sense WordPress, sense plugins de traducció i sense quota mensual: HTML estàtic, una URL per idioma i un grapat de regles apreses pel camí, algunes per les males. Aquest article no és teoria: és la llista de decisions que tornaria a prendre i els errors que et pots estalviar si vas a internacionalitzar la web d'un hotel, una agència o qualsevol negoci turístic.

Per què el multiidioma "de plugin" es queda curt

La via habitual — instal·lar un plugin de traducció a WordPress — resol el text i sol ignorar el que de veritat posiciona. Les mancances típiques: URLs sense traduir o generades automàticament, etiquetes hreflang incompletes o absents, sitemap sense les versions d'idioma, i traducció automàtica publicada sense revisió. El resultat es veu cada setmana en webs turístiques: la versió francesa existeix, però Google ensenya l'espanyola als francesos, o pitjor, tracta totes dues com a contingut duplicat.

El multiidioma no és un problema de traducció. És un problema d'arquitectura amb una capa de traducció a sobre.

Les quatre decisions que importen (per ordre)

1. Una URL pròpia per idioma, decidida abans de publicar. Cada idioma viu al seu subdirectori (/en/, /fr/, /ca/, /it/) amb l'idioma principal a l'arrel. Res de selectors que canvien el text sense canviar la URL: si dos idiomes comparteixen URL, per a un cercador només n'existeix un. I la decisió és de les que no es revisen: canviar l'estructura d'URLs després obliga a redireccions permanents, i no tots els allotjaments les permeten — el meu, per exemple, no, així que cada slug es va decidir sabent que era per sempre.

2. Slugs traduïts, no només textos traduïts. La pàgina de serveis en anglès no hauria de viure a /en/servicios/ sinó en la seva forma anglesa. L'slug és part del contingut: els usuaris (i les màquines) llegeixen la URL. Això obliga a mantenir un mapa d'equivalències entre idiomes — un petit cost d'ordre que es paga una vegada.

3. hreflang recíproc i amb x-default. És la part que més webs fan malament, i la més mecànica: cada pàgina llista totes les seves versions d'idioma, inclosa ella mateixa, més una versió per defecte (x-default) per a usuaris que no encaixen en cap. La regla d'or és la reciprocitat: si la pàgina espanyola diu que existeix una versió italiana, la italiana ha de dir que existeix l'espanyola. Un hreflang a mitges confon més que cap. I el sitemap ha d'explicar la mateixa història: cada URL amb el seu grup complet d'alternatives.

4. Traducció amb revisió humana, prioritzant les pàgines de diners. La traducció automàtica moderna és una primera passada excel·lent i barata. Publicar-la sense revisar a les pàgines on es juguen diners — tarifes, polítiques de cancel·lació, condicions — és una altra cosa: un matís mal traduït és una reclamació esperant data. El meu ordre de revisió: primer condicions i reserva, després les pàgines de venda, al final el contingut editorial.

El que em va estalviar l'enfocament sense plugins

En servir HTML estàtic generat per un script propi, les quatre regles anteriors no depenen que un plugin les respecti: són al codi que genera cada pàgina, sempre igual, als cinc idiomes alhora. Afegir el cinquè idioma (italià) va consistir a traduir continguts i regenerar; l'hreflang, el sitemap i les URLs van sortir sols. El cost de manteniment mensual és zero; el domini i el servidor es paguen a part, un cop l'any. I mantenir cinc idiomes costa exactament el mateix que mantenir-ne un. Hi ha, a més, un efecte col·lateral que no era al pla: servir HTML estàtic és justament el que millor llegeixen els rastrejadors d'IA, que no executen JavaScript — ho repasso punt per punt a la checklist de 7 punts.

No defenso que tothom abandoni WordPress — seria mal consell. Defenso el criteri: sigui quina sigui la teva eina, exigeix que compleixi les quatre decisions de dalt, i comprova-ho tu (les etiquetes hreflang es veuen al codi font de qualsevol pàgina; mirar és gratis).

L'error de concepte

Queda l'error estratègic, que no és tècnic: afegir idiomes que no es poden mantenir. Cada idioma és una promesa — que les tarifes estaran al dia, que la política de cancel·lació dirà el mateix que en espanyol, que algú podrà atendre la consulta que arribi en aquest idioma. Una versió alemanya abandonada amb preus de fa dues temporades és pitjor que no tenir-la: genera reserves equivocades i reclamacions amb raó.

La pregunta correcta abans d'afegir un idioma no és "em porta trànsit?" sinó "puc sostenir la promesa?". En el meu cas, cinc idiomes són sostenibles perquè el sistema regenera tot de cop i el contingut canvia poc. Per a un hotel amb tarifes i ofertes setmanals, dos idiomes ben mantinguts valen més que cinc a mitges. En multiidioma, com en gairebé tot el digital, l'ambició es mesura en anys de manteniment, no en banderes al menú.